tancar Tancar googleMaps

Ajuntament d'Òrrius

// El Municipi / El més petit del Maresme

Òrrius

 
Òrrius és un poble petit. El més petit del Maresme. Pertany a aquesta comarca per accident, i se li nota una certa vocació vallesana. Està envoltat de muntanyes, i per l’única escletxa que permet escolar les aigües no es veu el mar, sinó el Montseny majestuós. Això, vulgues o no, condiciona.

A Òrrius neix la riera de Riudemeia. Abans, quan l’aigua era abundosa, se’n deia el riu de Meia. Ara, més modestament, i pagant el preu d’una redundància, en diem la riera de Riudemeia. Aquesta riera, tot just néixer, surt decidida a buscar el Vallès. Però es troba amb una muralla de granit que ha de rosegar lentament per obrir-se pas i, quan se n’adona, ha rodejat el Turó d’Aquença i es veu abocada a la riera d’Argentona que la duu directament al mar. Ja no hi ha res a fer. Potser va badar durant uns mil·lenis, i es va frustrar la vocació vallesana d’aquesta petita vall. Ara deu pensar que per acabar així, li hauria estat més fàcil baixar per la vall de Clarà [...].

El poble està presidit per dos edificis importants: Can Cunill i l’Església.
 
Can Cunill és un gran casal amb el cos principal de planta quadrada i pintat d’un ocre majestuós. Fou construït durant el s. XVII i està molt ben conservat. El portal adovellat i alguna altra part de la casa fan pensar que potser es va construir aprofitant elements d’un edifici anterior. El cos principal  consta de tres plantes i té teulada a quatre vessants. Al cos lateral hi ha una agradable galeria porxada de sis arcs. És admirable que amb tantes generacions, cap hagi tingut la  temptació de desfigurar-lo [...].
Però can Cunill, malgrat les seves dimensions, és una casa a la mida del poble. 
Proporcionada i perfectament adaptada al seu entorn. Situada en un lloc elevat, però no massa. El just per significar una casolana presidència.

A l’altra banda del poble hi ha l’Església.
Fou bastida a finals del s. XVI en estil gòtic tardà, enderrocant un altre edifici gòtic que, al seu torn, substituí una petita església romànica. D’aquesta primitiva construcció en queda una capella lateral, ara en funcions de baptisteri, amb elements que possiblement daten del s. X. Mossèn Joan Capell, mentre fou rector de la parròquia, va fer una important tasca de restauració, amb especial relleu a l’esmentada capella del Roser. El seu afany fou recompensat amb la troballa d’un amagatall amb 196 monedes de plata del s. XI, entre les quals hi havia cinc tipus monetaris desconeguts fins aquell moment.

Però, al marge de l’interès arqueològic de la restauració, el resultat final és que ara l’església i la rectoria formen un conjunt de gran bellesa. Una bellesa discreta, és clar.

I entre can Cunill i l’Església, hi ha la fleca d’en Díaz que fa perfecte pa de pagès; la Fonda[2], entranyable establiment presidit pel record de la Dolores, on la Montserrat fa un arròs i uns peus de porc memorables; i el bar restaurant Can Jordi que ha enriquit l’oferta gastronòmica del poble i, finament, Cal Truch, tota una institució, on fan unes botifarres d’una qualitat gloriosa, conduïda pels fills d’en Josep i la Rosa, en Francesc i en Carles, que segueixen amb dignitat els passos del seu pare i els inoblidables Andreu i Teresa, .

Fora del nucli urbà, hi ha nombroses cases de pagès; algunes abandonades; altres utilitzades com a segona residència; poques continuen l’activitat agrícola per la qual van ser construïdes. Entre aquestes cal destacar-ne algunes per la seva antiguitat i la continuïtat dels seus propietaris.

Comencem per Can Prat. Està situada a la banda sud del poble, al peu de la carretera que va a Cabrils. Els propietaris de la casa tenen documents de l’any 1200, que demostren que ja existia en el s. XII.

Es tracta d’una masia d’estructura senzilla, amb teulada a dos vessants, frontis a la façana principal amb una petita golfa, portal rodó adovellat, i finestres emmarcades amb pedra picada. Acaben de donar-li caràcter, una garita al cantó nord de la façana, un banc de pedra i un cavalcador. A la masia s’hi entra per un gran pati envoltat per una tàpia, en el centre del qual hi ha un castanyer d’índies monumental (castanyer de mal de queixal, en diuen a Sant Hilari). Quan floreix és tot un espectacle. Ja en aquest segle es va construir una altra masia arambada a la paret nord, i, a la banda sud, un grup de cinc casetes que es lloguen a estiuejants. Deixant de banda aquestes darreres construccions, la masia, el pati i el castanyer, formen un conjunt de saludable harmonia.

Una altra casa important és Can Femades. Està situada al sud-oest del nucli principal, tocant al barri de les casetes. Té, com la majoria de masies d’aquesta zona, la teulada a dos vessants, amb el frontis a la façana principal. Destaca per la perfecció de les seves proporcions. Conserva documents del s. XIII, i, fins al s. XVII, va ser propietat de la família Femades. L’últim propietari d’aquesta família, malalt i arruïnat, va llogar una part de la finca, i posteriorment la va vendre, a un cabaler de can Ridemeia, que la va sostreure a l’estat ruïnós en què es trobava. Curiosament, la finca torna a estar relacionada amb la família Femades, perquè el nou propietari es va casar amb una neboda de l’anterior, que era vídua de Bosch, i tenia una filla anomenada Maria. Mare o filla, no se sap, van donar nom a un indret que encara avui s’anomena de “Maria Bosca”. És molt possible que alguns elements de l’edifici actual provinguin de la restauració feta pel Ridemeia. A la façana destaquen el perfecte portal rodó adovellat, i la finestra central de pedra treballada, amb una petita espitllera a la part inferior. L’interior és de tres cossos i conserva una vella premsa de vi i alguns mobles de gran caràcter. A la paret lateral del cantó nord, s’hi va construir, recenment, una residència per a la família Roqué, actuals propietaris de can Femades.

Finalment, parlaré de Can Triadó, situada cap a ponent, a la falda de Séllecs. D’estructura molt similar a la de can Femades i, segurament, de la mateixa època. Va ser modificada recentment per donar més alçada a les golfes primitives, i convertir-les en un pis. Tot i això, ha mantingut l’aspecte serè i reposat que la caracteritza. Situada a una certa alçada sobre el nivell d’Òrrius, gaudeix d’un esplèndid panorama, molt obert cap a llevant.

Moltes altres cases interessants envolten el poble: Ca l’Andreu, Vinyamata, Can Puig i Cadafalch, Can Jordi, etc. Moltes estan habitades per les famílies seculars; altres han esdevingut segones residències.
 
En tot cas l’activitat agrícola és, actualment, molt minsa. La major part de la població treballa fora del poble, o bé fa feines a casa per indústries de fora. Les úniques activitats industrials, són la construcció i la pedrera d’en Pepito Barbany, i dues empreses, “Danone” [3] i Joaquim Plana, S.L.[4], hi tenen sengles magatzems.
 
Aprofitant les característiques climàtiques d’Òrrius, molt diferenciades de la resta del Maresme, la cansaladeria Serrat de Mataró hi va instal·lar un assecador de pernils. Però, si descomptem la construcció, totes les altres activitats ocupen molt poca gent.

Però la viabilitat del poble no ha minvat. En els últims anys ha augmentat la població i també els serveis [...]. Una bona tasca de restauració a la Sala Parroquial, permet fer-hi un seguit d’actes, especialment representacions teatrals[...].
 
Cal destacar l’original col·lecció d’esglésies de tot Catalunya que ha reunit en Joan Cuquet. Des de fa més de deu anys, en Joan ha dedicat el seu temps lliure a recórrer el país, fotografiant esglésies i ermites de tota mena, que ha fet reproduir en plats, pel ceramista Joan Oller [...].

Mereix menció especial un fet que a tots ens omple d’orgull: a Òrrius hi té el taller l’escultor Manuel Cusachs. [5]

A la vida del poble tenen especial relleu les festes [6]. La primera de l’any és la de Reis. Uns dies abans, arriba el patge reial, que abans ho feia en helicòpter, per recollir les cartes de la mainada. Seguidament les porta a SSMM d’Orient perquè tinguin temps de fer la seva feina. Al vespre del dia 5, els Reis arriben, ningú sap com, al Morro Negre. Tot seguit són recollits, amb la seva comitiva, per diversos cotxes engalanats, i algun camió que porta les joguines. Des del poble podem veure com s’acosten, a pas de solemnitat, fins arribar a la plaça de la Constitució, on són rebuts amb gran entusiasme. Escortats per torxes enceses, van cap a l’Ajuntament per fer una salutació al poble, necessàriament breu, a raó del precari coneixement del català. Seguidament es dirigeixen a la Sala Parroquial on fan un petit obsequi a tota la canalla, preludi de la seva generositat nocturna.

Al cap d’uns dies, per Sant Antoni, es feia la tradicional festa dels Tres Tombs. La nit abans, les colles de genets organitzaven una “botifarrada” popular i l’endemà es beneïen els animals. Aquesta tradició es va deixar de celebrar fa uns anys degut a la dissolució dels organitzadors principals, la Colla dels Tres Tombs, tot i qui sap si en endavant algú agafarà el relleu i es reprendrà.

Per Setmana Santa, les celebracions són, principalment, religioses. Es fa una processó el Divendres Sant, i els altres actes propis de la litúrgia del temps, amb especial relleu a l’ofici de Pasqua de Resurrecció.

El segon dissabte de maig, se celebra la festa coneguda, simplement pel “Maig”. A la nit, els joves surten a tallar el pollancre més alt que troben, i el planten a la plaça. Quan aquesta es va pavimentar, es va deixar una llosa quadrada que es pot remoure i deixa un sot accessible per plantar l’arbre. La tradició obliga al propietari de l’arbre a deixar-lo tallar sense protestar. Tampoc tenen dret a protestar els soferts vilatans que l’endemà troben a faltar algun moble del seu jardí. El podran recuperar, si el van a buscar al costat de l’arbre.

Arribem a l’aplec de Sant Pere de Clarà, que se celebra el primer diumenge de juliol. Hi va molta gent de la rodalia. Encara que Clarà està situat al terme d’Argentona, els d’Òrrius ho considerem un lloc una mica nostre. S’hi fa missa, sardanes i un aperitiu per tothom. La família Figueres ha mantingut el caliu d’aquest aplec.

Els patrons del poble són els sants Abdon i Senén, que, per simplificar, coneixem com sant Nin i sant Non. La seva festa se celebra el dia 30 de juliol, i és la Festa Major d’estiu. El rector fa un ofici solemne, magnificat per un cor de vilatans i estiuejants, que ja porten una colla de dies assajant. Sortint d’ofici, hi ha un esplèndid aperitiu a la plaça de l’església. Durant tres dies es succeeixen balls, sardanes i concerts. Abans es feia un “tívoli” o un envelat. Però ara es fa tot a l’aire lliure. El temps sol ser respectuós.
 
El dia 24 d’agost hi ha un altre aplec: el de Sant Bartomeu. Havia estat molt concorregut, però ara passa quasi desapercebut. Queda limitat a una missa, a la modesta i graciosa ermita.

Sant Andreu és el patró de la parròquia i la seva festivitat, el 30 de novembre, dóna lloc a la Festa Major d’Hivern. Es fa un ofici en honor del sant, i a la sortida podem fer l’aperitiu, servit en unes taules posades en forma de creu de Sant Andreu. Al mateix temps podem comprar uns típics peixets de pastisseria, que seran les postres d’aquell dia. A la tarda, tradicionalment, hi havia una representació teatral, tot i que amb el temps els actes s’han diversificat i duren tot el cap de setmana.

El calendari de festes s’acaba amb el Nadal. A la Missa del Gall hi va molta gent i, a la sortida, el rector ens convida a menjar torrons i a beure cava a la Sala Parroquial. És un agradable començament d’unes festes que continuarà cadascú a casa seva.

I tot això rodejat de muntanyes. Muntanyes tranquil·les, fetes a la mesura dels meus passos. Muntanyes sense secrets, sense perills, sense sorpreses, llevat de la prevista sorpresa de cada primavera, creades per passejar, per fer-hi costellades, per estimar. Muntanyes que em fan sentir propietari de la millor part del món.

I, presidint-ho tot, Séllecs, que en aquest entorn tan casolà, quasi sembla feréstec. Però de feréstec no en té res. Només cal dir que en un altre temps fou habitacle de fades i també d’homes que dalt del turó del Castellot van bastir el seu primer poblat.
Això és Òrrius, un poble petit on les persones d’una certa mena encara hi podem viure.

[1] En data de 1996. En l’actualitat (2014), uns 690 habitants.
[2] Tancada des de l’any 2006.
[3] Actualment Productes Alimentaris PRAL, S.A.
[4] Tancada fa uns anys
[6] Consulteu l’actual Calendari de Festes i Festius.

Presentació extreta del llibre “D’Òrrius Estant” escrit per Enric Serras i Corominas amb l’adaptació i la col·laboració de l’Ajuntament d’Òrrius. L’Aixernador Edicions. Sant Jordi 1996.

imatges

Ajuntament d'Òrrius
Plaça de l'Església, 5. 08317 Òrrius
T. 93 797 14 55 / F. 93 756 06 73
NIF. P0815200A
diputació de barcelona